Xina, Mòbils i el Partit Comunista

“ Demanem a la ciutadania que expressi el seu patriotisme pel canal correcte, obeint les lleis i mantenint l’ordre”. Aquest críptic missatge va ser enviat per la policia a tots els ciutadans de Shangai mitjançant SMS durant les darreres manifestacions anti-japoneses. Per alguns va ser la confirmació de que el govern apostava per la protesta, per altres es tractava d’un advertiment. Xina, 1.300 Milions d’habitants, 27% dels quals disposen d’un telèfon mòbil, molts més a les ciutats i entre els professionals més joves. Un total de 350 Milions de mòbils i creixent prop d'un 30% cada any. Per una altra banda, el número d'usuaris d’Internet es situa a prop dels 100 Milions. Les darreres manifestacions anti-japoneses han posat de manifest la creixent importància dels mòbils en la societat xinesa i en la estructuració social. Com a altres llocs abans, les manifestacions i actes de protesta han estat convocats i seguits a través dels mòbils. Molts han estat els factors que han contribuït a aquest fenomen, entre ells la manca de canals d’expressió política, la censura en Internet i la disponibilitat de mòbils, però també l’existència de la primera generació de xinesos que comença a usar el mòbil i els ordinadors amb normalitat. L’altra fet que sorprèn és que això sigui possible, pensem però que a partir d’un número molt escàs d’emissors podríem fer arribar el nostre missatge a un país com Espanya en set iteracions o menys, si tots els participants de la cadena, opten per col•laborar. Les protestes anti-japoneses han demostrar que és perfectament possible organitzar manifestacions i coordinar protestes sense que es pugui identificar líders concrets - o tant sols existeixin – tot això, en un país a on les organitzacions polítiques són il•legals. Com manifestava un diplomàtic d’un país asiàtic: “Tenen por de que el poble xinès pensi per si mateix, avui protestem contra el Japó i demà també contra el Japó, però passat demà, que tal si protestem contra el govern?”. El que ha sorprès no ha esta tant les manifestacions – en alguna mida encoratjades pel propi govern xinès – o el fet de l’ús dels telèfons mòbils per a convocar-les, sinó la seva dimensió. Encara però, que els missatges curts – SMS – i els fòrums d’Internet, han estat els canals primaris de discussió i difusió, aquests no han estat els únics. Juntament a aquests s’han trobat cadenes d’e-mail, signatures on-line de peticions de boicot de l’entrada del Japó al consell de seguretat de la ONU, informació sobre les protestes incloent’hi el recorregut i videos només disponibles a Internet. Estem encara lluny de la sofisticació tecnológica que exhibeixen els grups americans que disposen de webs que permeten el reenviament massiu d’sms i la seva difusió en xarxa o sistemes de blog actualitzats on-line des de telèfons mòbils capaços d’informar tant als participants com als ciutadans en general. També estem lluny, de moment, de la sofisticació en el seu ús que ha possibilitat en les darreres eleccions americanes la convocatòria i la direcció de manifestacions en temps real, desapareixen i apareixen en varis punts de la ciutat a mida que la policia s’anava assabentant. Però l’ús dels sms com a font de difusió alternativa a la del govern, ha estat una constant a la Xina des del brot de SARS que el govern xinès va intentar, inútilment, ocultar. En el cas de les manifestacions anti-japoneses, el cas sens dubte més espectacular, la involucració del govern sembla evident. Una setmana abans, totes les webs xineses van començar a filtrar contingut anti-japonés, i sembla que des del govern es van publicar recorreguts i horaris. Ara bé la involucració de la gent va ser fonamental en la seva difusió. Redirigir els missatges a una cinquantena de persones va ser un fet comú i donà com a resultat aquest grau enorme de difusió. Aquest ús de les tecnologies mòbils i d’Internet per a la mobilització política és un tema que hem vist constantment en els darrers anys, ja sigui a la revolució taronja a Ucrània, ja als moviments anti-globalització, ja a les eleccions americanes, ja al Líban o a l’11-M a Espanya. En tots els casos, independentment de si l’origen parteix del govern o de grups polítics o neix al si de grups socials que s’auto-organitzen, es tracta d’un sistema que depèn de la col•laboració i de l’assumpció dels postulats com a propis per part de la gent que els transmet. Si aquesta assumpció de postulats no existeix, les cadenes es trenquen i la informació no arriba. Ara bé, seria ingenu pensar que estem parlant només d’un canal de transmissió, el canal no compleix tant sols una funció passiva d’element transmissor, sinó que contribueix a crear un esta d’opinió i a establir una pertinença a un grup social. És doncs, quelcom molt més poderós que un anunci, quelcom que lluny de la seva contemplació passiva, implica una acceptació i involucració activa per part dels ciutadans. D’aquí, en bona part, les raons de la seva eficàcia. Les implicacions pel govern xinès són evidents: avui són les manifestacions anti-japoneses, demà ho serà el propi govern i hom pot pensar que aquestes implicacions són extraprolables a qualsevol regim totalitari. Si en un espai tant curt de temps ha estat possible la mobilització al voltant d’aquest tema, no hi ha res que pugui impedir la mobilització sobre altres temes. Ara bé, també hi ha implicacions per les democràcies occidentals i per les temptacions de controlar la informació per part de governs, un fet que gràcies a la tecnologia, està sortosament esdevenint més i més complicat.