La terra és plana

A primers del mes passat (4/5/2005) en Thomas L.Friedman, columnista d’afers estrangers del NYTimes des del 95 i guanyador de tres premis Pulitzer, va publicar el seu nou llibre, “The World is Flat” (El món és pla) que, hores d’ara, ja ha donat la volta al món en forma de llibre, e-book, entrevistes, comentaris i recensions. És un llibre sobre els efectes de la globalització, en concret sobre com logren “aplanar” les jerarquies, escurçar les distàncies i derruir les barreres posant-nos a tots al mateix nivell en igualtat de condicions per competir i els efectes que això té i tindrà en el nostre mon. Ben al principi del llibre hi figura una cita de Bill Gates que ens aclareix força el context: “Fa 20 anys, què hagueres preferit, ser un estudiant mediocre a Poughkeepsie (una petita ciutat a prop de Nova York, a les voreres del Hudson) o ser un geni a Shangai?. Fa 20 anys haguessis preferit ser un estudiant mediocre a Poughkeepsie. Avui?”. Un dels efectes més sorprenents d’aquest mon pla, és que permet l’exportació dels serveis des del lloc d’origen. Fins al desenvolupament de les TIC (Tecnologies de la Informació i les Comunicacions) només l’exportació de productes era possible i per a exportar serveis era necessari que els treballadors es desplacessin: emigrar. Les TIC i especialment les enormes inversions fetes en fibra óptica submarina que es van realitzar a l’època del .com, ens han portat a un altre escenari. Al 2003 unes 25.000 declaracions de renda americanes van ser fetes a la India, al 2004 ja van ser 100.000 i aquest any s’espera que siguin 500.000. Les dades s’introdueixen als USA i es mantenen sempre en ordinadors americans, però es processen a la India. Un podria pensar que aquest és un fenomen que afecta a les grans empreses amb molts recursos, res més lluny de la realitat. Empreses de Bangalore (el centre tecnològic de la India) han desenvolupat programes que comercialitzen als petits i mitjans gestors fiscals americans a qui ofereixen, juntament amb el seu servei. A aquests gestors, el servei els permet focalitzar els esforços envers la gestió comercial i els casos més complexes. Hom podria pensar que aquest és un fet aïllat, res també més lluny de la realitat. El mateix ha succeït ja amb els call-centres a on els/les telefonistes de Bangalore imiten accents locals americans amb força credibilitat (uns 245.000 hindús estan avui en dia constestant trucades d’arreu del mon), els comptables, ... fins i tot els anàlisi radiològics, assistents virtuals per consultors (aprofitant que quan és de nit als USA, és de dia a Bangalore i et pots llevar amb la feina feta), scanners de CAT, periodistes financers de Reuters, etc... Només Bangalore, produeix uns 40.000 informàtics i enginyers a l’any, que acaben de manera directa o indirecta treballant per American Express, Swissair, Reebook, Sony, General Electric, ... Podríem pensar que en aquests centres a Bangalore només es fa la feina menys qualificada, però també ens equivocaríem. Avui en dia les instal•lacions de Cisco, Intel, IBM, Texas Instruments i GE a Bangalore, elles soles ja tenen més de 1,000 patents als USA, algunes d’elles molt importants, com les d’Intel, que ha desenvolupat els nous chips de WiMax allà (el germà gran del wifi que permet 75Mb en un radi de 50Km). GE per exemple, ha transferit enginyers dels USA en el camp de motors d’aviació a Bangalore. Dalian és l’equivalent xinés de Bangalore, els edificis de GE, Microsoft, Dell, SAP, HP, Sony, Accenture, ... parlen per si mateixos. Dalian està a una hora de vol de Japó i Corea, tenen 22 universitats i uns 200.000 estudiants, la meitat en informàtica, enginyeries i ciències experimentals. Dalian encara no és Bangalore però les seves exportacions de software estan creixent a un ritme d’un 50% anual. L’altra Xina, la Xina que s’està convertint en una potència industrial de primer ordre, ens és més familiar. Wal-Mart, per exemple, la cadena de supermercats més gran del mon, va comprar l’any passat $18 bilions als seus 5,000 subministradors xinesos, que representen el 80% de tots els seus proveïdors. Però ens equivocaríem també si pensem que el llibre del Friedman és un llibre sobre els efectes de la Globalització entre el primer i el tercer mon. És molt més que això, el fenomen no té per conseqüència solament l’outsourcing a països on la ma d’obra és més barata sinó les repercussions del fet que les tecnologies de la informació permeten avui en dia deslocalitzar qualsevol tasca. Un curiós exemple fa referència a que alguns McDonalds atenen les comandes que entren pel servei de cotxes (drive-in) i que han de ser transmeses a una cuina situada a pocs metres, mitjançant un call center a l’altra punta del país. Però, quines són aquestes conseqüències?. Bona part de les nostres economies funcionen perquè els mercats són en molts casos locals i no globals. El supermercat de la cantonada pot competir amb el millor del país no perquè sigui millor que ell, sinó simplement perquè està a la cantonada. El mateix passa amb els bancs, restaurants, gimnasos, etc.. El llibre del Friedman fa responsable d’aquest procés d’aplanament del mon a 10 grans forces, des de la caiguda del mur de Berlin fins a les tecnologies inalàmbriques passant pel software de work-flow. Però si les examinem detingudament, esbrinarem uns quants desenvolupaments tecnològics que ho han fet possible. Són els mateixos que han fet possible i han materialitzat Internet. Les tecnologies de la informació posseeixen de ser eines universals que ens permeten tractar qualsevol aspecte de la informació. El seu efecte i la seva responsabilitat en l’increment de la productivitat en tots els sectors durant les passades dècades és clar. També ho és la seva importància en afegir valor als productes, fins al punt que ja no es tracta solament de sistemes de control o mecanismes de software que substitueixen a hardware especialitzat, sinó que fins i tot les aspiradores són intel•ligents. Però tots els exemples que hem mencionat es deuen a un tercer efecte: la seva capacitat per permetre’ns col•laborar i interactuar a distància i no necessàriament en el mateix instant de temps. Aquesta capacitat, juntament amb la virtualització de molts productes (com la música – mp3 – per exemple) és el que està aplanant la Terra. El passat 19 de Maig, Bill Gates dedicava la seva newsletter a aquest tipus de tecnologies. Parlava de l´ús de la inteligència artificial en temes de cerca i filtratge de la informació, d’espais de treball virtuals, etc.. Aquestes són sens dubte, unes tecnologies que estan a les beceroles, però que ja ens permeten treballar i col•laborar independentment d’on siguem. El fenomen de la globalització ja no afecta solament als productes manufacturats sinó també i de ple als serveis. El mercat s’ha ampliat de sobre, però què passarà amb aquell comptable que feia la feina que ara es fa a la India?. Per qui sigui capaç de transformar la seva feina, se li obre un mon ple de possibilitats insospitades, però aquell que era, digue-m’ho clar, més mediocre?. Les mateixes preguntes ens les podem formular respecte als països. Des d’aquests països emergents es veu sovint a occident i especialment als EEUU com a països que deuen el seu èxit a la innovació, a la constant creació de nous productes i idees. Però, és així occident? I nosaltres, és així Catalunya?. Fora d’aquí la preocupació és abassegadora i la preocupació important i manifesta. A finals dels mes passat, en una reunió dels governadors dels Estats Units, Bill Gates manifestava: “Els Instituts (high schools) americans estan obsolets. Per obsolets no només vull dir que estan desfets, plens de defectes i sense la necessària financiació. Per obsolets vull dir que els nostres Instituts – tot i que fan la feina que se’ls va encomanar – no poden ensenyar als nostres nois i noies el que necessiten saber avui”. Traduït, o s’arregla el sistema educatiu o no podré contractar els nostres nois. Si un mira els projectes que es fan en ciència i tecnologia als Instituts americans i el que es fa en aquest país, descobrirà que simplement no juguem en la mateixa lliga. També a Europa hi ha una preocupació important per aquest tema. Fa poc un article de Le Monde ho reflectia preguntant-se com el país no havia estat capaç de posicionar cap empresa francesa en el camp de les TIC en un lloc de relevància. Espanya però, i Catalunya en particular, sembla immune a aquestes preocupacions. Fins fa no massa, la consigna “España va bien” esborrava de cop qualsevol reflexió que s’atrevís a portar-nos al terreny de la realitat. Un article del Business Week de finals del mes passat expressava la nostra realitat amb contundència, la inversió estrangera ha caigut de 36 bilions al 2002 a 6 al 2004. Ja no som el país de sous baixos, demanda per satisfer i porta d’entrada a Europa. Tot això, s’ha acabat. També aquests dies s’ha publicat l’informe Ontiveros en el que s’afirma que Espanya manté un doble i gran endarreriment: en el creixement de la productivitat i en el grau d’inserció en la Societat de la Informació i que el seu patró de creixement no és el propi d’una economia avançada. Les fórmules que s’apunten semblen deixar de banda els errors de tants anys de considerar les TIC com un sector de suport i de generació de serveis i comencen a reconèixer el seu paper com a motor, de la qual cosa ens alegrem encara que una mica massa tard, però semblen incidir més en la generació de demanda per part de les administracions públiques que en abordar i intentar posar remei als problemes de fons. Probablement ja hem fet tard, la nostra societat està massa ocupada en altres problemes i coses que no ho són (o si més no, no ho haurien de ser) i tenim poca voluntat per fer els deures. Però senyors, mentrestant, vulguem o no, la Terra s’ha tornat plana.