Internet : navegar, buscar … subscriure’s

A mida que el volum de continguts ha anat creixent, els internautes han passat de navegar a buscar, ara les subscripcions (RSS ) ens permeten que qualsevol dispositiu – no solament PCs – rebi música, fotos, programes de tv o vídeos. És el nou Internet. Des de l’aparició d’Internet, l’hem associat amb el concepte de navegació. Imaginàvem l’internauta passant d’una web a una altra i d’una plana a una altra a través dels seus enllaços. Aquesta metàfora va donar lloc als grans portals, on s’intentava que els internautes trobessin tot el que els pogués interessar. Havíem traspassat la idea de les grans superfícies al mon virtual. Aquest traspàs va triomfar però, d’una manera relativa si bé és cert que les barreres que existeixen en el món real – el cost de desplaçar-se d’una botiga a una altra – no existeixen en el mon d’Internet, on tot està a un clic de distància. La promesa d’”atrapar” molts usuaris dins dels portals, en un model de grans superfícies virtuals, va atreure molt capital i va permetre’n el desenvolupament. Mentrestant però, s’estaven gestant-se enginys que acabarien malversant aquests esforços: els buscadors. Primer Yahoo i ara Google han canviat la nostra manera de relacionar-nos a la xarxa. No són l’únic factor, també hi ha la maduresa del públic que ja no busca cada dia, sinó que té un conjunt de webs preferides i ja sap on i com resoldre les seves necessitats de forma més precisa. El resultat final és que naveguem poc. En qualsevol web gran la major part del tràfic ve dels buscadors, de les transaccions habituals (com ara consultar el saldo d’un compte, buscar un carrer en un mapa, o saber quina pel•lícula fan i a on) o com a molt de les consultes a noticies que apareixen en planes destacades. Però navegar, navegar, es navega poc. Malgrat això, la major part de webs segueixen estant dissenyades per navegar i molt poc pensades pel que realment fem: buscar. Aquest fenomen ha produït que l’empresa Google hagi passat d’estar en el dormitori de la residència de dos estudiants de doctorat de la universitat d’Stanford a competir cara a cara amb Microsoft, sense ben bé no invertir ni un euro en publicitat. Això ha estat encara més accentuat en països com el nostre, on Google s’ha consolidat com el primer buscador, sense inversió ni en publicitat ni en promoció ni en relacions públiques. Avui dia, a més, està prenent cada cop més força una altra manera d’apropar-se a Internet: la subscripció a continguts. Més enllà de les tradicionals newsletters i/o butlletins, l’RSS (real simple syndication) és un mecanisme que ens permet subscriure’ns a continguts sense haver d’anar continuament a la web que els publica. Els continguts simplement apareixen als nostres lectors d’RSS a mida que estan disponibles. L’any 1999 va aparèixer el que seria l’antecessor de l’RSS al portal “My Netscape”. No va ser fins al 2002 amb l’aparició de RSS 2.0 que aquest mecanisme es va generalitzar d’una manera àmplia. Durant aquests anys RSS, ha estat un protocol usat bàsicament en la sindicació de notícies i en la comunitat de bloggers (diaris personals o col•lectius en línia). A finals del 2003 va aparèixer el podcasting. Es tracta d’enviar un “feed” RSS que enlloc de contenir noticies, té fitxers d’audio i està pensat per carregar-se automàticament a un iPod (els mp3 d’Apple). El fenomen podcasting s’ha beneficiat enormement del creixement en vendes dels iPods, de la popularitat dels blogs i de fenòmens mediàtics com les eleccions nord-americanes del 2004 on es va utilitzar profusament per difondre opinions per part de tot tipus de grups. Només per fer-nos una idea del creixement del fenomen, una cerca a Google de “podcast” retorna avui dia 7.360.000 entrades, només 2 anys després del seu naixement i altre cop sense cap mena de publicitat o empresa promovent-lo. El podcasting s’ha fet servir majoritàriament com un mètode de distribució alternativa i asíncrona de la programació d’emisores de radio. També l’utilitzen els bloggers (persones amb un diari – blog – a Internet) i s’ha fet servir per usos tan diversos com visites guiades a museus, difussió de grups religiosos o amb aplicacions educatives. Malgrat tot, l’extensió de l’RSS ha estat un procés que si bé ha penetrat de manera contundent en els sectors més innovadors de la xarxa, s’ha mantingut allunyada del públic majoritari, especialment en els països europeus. Aquí a casa nostra, per exemple, l’han aplicat alguns diaris electrònics com Vilaweb i algunes webs institucionals com el portal de la Generalitat gencat.net. En aquestes dues darreres setmanes de juny s’han produït anuncis que poden canviar aquest panorama d’una manera més radical. En primer lloc Apple ha tret una versió de iTunes (el seu programa/tenda de música online) que dona suport explicit als podcasts, en fa suggerències i permet trobar-los i subscriure’s d’una manera àgil. Apple també ha anunciat iPods amb suport per podcast. La segona notícia ve de Microsoft, fins ara totalment allunyada d’aquest tema, i és força contundent. La companyia de Bill Gates ha creat unes extensions al RSS i les ha distribuït en un format de llicència open source. Bàsicament aquestes extensions tenen dos objectius, el primer és obrir la possibilitat d’enviar noticies que tinguin llistes ordenades (encara que sembli mentida, fins ara no es podien enviar “los 40 principales” per RSS i garantir que es veurien un darrera l’altre). El segon i més important és que no només noticies, fotos o fitxers d’àudio (podcast) podran ser enviats, sinó que això és aplicable a qualsevol tipus de fitxer. Si es poden enviar arxius de vídeo, seria possible subscriure’s a sèries de televisió i no estar pendent de quan s’emeten. També podríem rebre cançons (si estem subscrits a un determinat autor) i lliurar-nos del format CD. Són algunes de les possibilitats que s’obren de sobte. Tampoc necessàriament caldria que fos l’ordinador qui rebés les series de tv o la música, el nostre reproductor mp3 i el nostre equip de video ho podrien fer. El tercer anunci ens ve de la ma de Google, que sigui dit de passada ha fet molts anuncis aquest mes, però el que és més rellevant pel tema que ens ocupa és la creació de l’empresa “Google Payment Corp.” a California a principis d’any. A ningú se li escapa que, en aquest univers que estem descrivint, al menys una part dels continguts no seran gratuïts i alguns requeriran un sistema de micro-pagaments lliure o reduït en relació a les costosísimes comissions que VISA i altres apliquen a les transaccions . Tot i això, si no tenim prou ample de banda no hi haurà manera d’entrar de ple en aquesta nova Internet. En relació a aquest tema, un altre anunci és el projecte de la Generalitat de Catalunya i Localret amb la col•laboració de l’i2Cat i un pressupost de 488M€ per dotar al país d’una infrastructura de fibra òptica de darrera generació. Internet està canviat, i tot i que la distància que ens separa d’altres països és molt gran, sembla possible que aquesta vegada, al menys, siguem capaços d’escurçarla.

Internet, Xarxes Socials i e-Government : L’Administració en l’era Internet

Lluny de les visions d’una administració assemblearia amb votacions continues, l’Administració en l’era Internet es comença a perfilar com una Administració més participativa, una administració a on administradors i administrats col•laboren en entorns virtuals, una administració en xarxa. Més enllà de navegar i convertir-nos en mers espectadors, Internet possibilita la participació i la col•laboració entre persones sense necessitat d’estar tots presents al mateix lloc i al mateix moment. Això esdevé especialment important en societats a on el temps és un valor cada cop més important i a on es vol poder donar cabuda al conjunt de gent involucrada/afectada independentment d’on es visqui, és a dir, es vol que el territori no pesi com a desavantatge. Aquestes possibilitats de col•laboració i participació entre grans grups de ciutadans que obre Internet, no han passat desapercebudes pel mon empresarial i/o acadèmic i han donat lloc a l’aparició de tot un seguit d’eines de col•laboració i web-conferencing. L’Administració, a partir de les seves reflexions sobre el seu paper i els seus mètodes en la Societat de la Informació, està endegant programes i apropant-se a l’ús d’aquest tipus de tecnologies per transformar la seva relació amb els ciutadans en una veritable administració en xarxa on la participació és continua i el llindar entre administradors i administrats es difumina i en alguns casos arriba a desaparèixer. Un excel•lent exemple de tot això l’hem tingut en les passades jornades d’e-goverance – Catalonia Forum’05 organitzades per Marta Continente al capdavant de la Direcció General d’Atenció Ciutadana de la Generalitat de Catalunya. Els entorns col•laboratius són una de les plataformes més conegudes a Internet, qui no ha sentit parlar o participat en fòrums o qui no ha desat documents en un entorn compartit? Malgrat això, en els darrers temps, i gràcies a la comunitat Open Source hem pogut assistir a novetats importants en aquest tipus de plataformes. Efectivament, en aquests darrers anys els blogs, a mena de diari personal o col•lectiu, han explotat i han esdevingut un fenomen que ha estat capaç de copsar l’atenció mundial en esdeveniments tant importants com les darreres eleccions americanes. També els wikis, a mena d’enciclopèdia construïda i compartida en xarxa, han esdevingut una eina coneguda, utlitzada i reconeguda. Segur que molts hem fet servir més d’una vegada eines com wikipedia (també disponible en català). Per altra banda l’avanç de les plataformes de vídeo-conferència també ha estat imparable. Venint d’entorns tant elementals com el chat s’ha evolucionat a eines de missatgeria instantània molt sofisticades – com el messenger de Microsoft – o a eines de veu sobre IP – notablement Skype. Totes elles han anat incorporant de manera progressiva sistemes de pizarra compartida, video-conferència, etc... alguns d’ells en alta definició. A partir del 2001 i especialment durant el periode 2002-2004 assistim a l’explosió d’un tipus de tecnologies anomenades “Xarxes Socials”. Aquestes tecnologies pretenen fer present als participants en un entorn col•laboratiu les relacions socials/de treball que allà s’estableixen. De la mateixa manera que els ordinadors ens han permès augmentar la nostra capacitat de càlcul i de recuperar informació fins a fites insospitades, la promesa de les xarxes socials és obtenir un resultat similar en el nostre entorn de relacions. És a dir, disposar d’ajuts que ens permetin tenir “memòria social” – recordar qui és qui, quines han estat les nostres interaccions passades i amb quin resultat, etc.. -, ens permetin conèixer l’estructura de les nostres relacions dins del grup, l’estructura del grup i la nostra pròpia situació dins aquesta estructura i ens permetin buscar i trobar persones i continguts que ens puguin interessar ja sigui puntualment ja d’una manera continuada. En definitiva la promesa d’aquests entorns és augmentar les nostres capacitats, aquesta vegada d’interrelació social, abans de càlcul i de memòria. Les implementacions actuals estan encara lluny de complir aquestes expectatives, encara que si han demostrat la seva validesa en aspectes com permetre trobar i buscar, augmentar el nombre d’interrelacions socials i el dinamisme del grup, i ajudar en la cerca de continguts i persones rellevants per una determinada tasca. Durant el 2003 vàrem assistir a una veritable eclosió de webs de social networking i al 2004 es va convertir en un dels temes de moda. Aquestes webs estaven dirigides a públics amb interessos específics com innovadors amb Ryze, públic jove amb Friendster o networking empresarial a Linkedin. A partir del 2004 veiem com la tecnologia s’incorpora progressivament a diversos tipus d’entorns, especialment a entorns de tipus col•laboratius. Els exemples més coneguts d’aquesta confluència són Tribe, Yahoo3600 i Microsoft Spaces, particularment per la seva difusió. Però, quina és la relació de tot això amb l’e-government?. Fins ara quan parlavem d’e-government en molts casos el que en realitat parlàvem´era de transaccions a través de la web i d’informació que les administracions posaven a disposició dels ciutadans i sens dubte tot això és important, però hi havia ben poc pel que fa a la participació dels ciutadans en l’administració i quan es parlava de participació es feia moltes vegades des del punt de vista de la consulta popular més que des del treball. Aquestes plataformes estan també entrant en l’administració i en l’administració de Catalunya. Tot just al Fòrum d’e-governance es va presentar un primer esboç d’eCatalunya, una plataforma d’aquest tipus construïda en base a eines open source que engloba eines col•laboratives tradicionals, eines provenints de la comunitat de codi lliure: wikis, blogs, etc... , eines de xarxa social i eines d’Inteligència Artificial (recomanadors de persones amb interessos similars i documents). La participació es presenta des d’aquest punt de vista, com un continuo que va des del grup de professionals que treballa i/o està imbricat amb l’administració en la realització de tasques concretes com protocols, decisions d’actuació, etc... fins a consultes puntuals a un ventall ampli de persones o discussions/treballs específics per a un tema concret. Es tracta doncs d’instruments que permetin a metges col•laborar amb l’administració co-elaborant protocols, de professors que puguin gaudir d’instruments per elaborar materials de manera conjunta i discutir línies d’actuació, de mitjancers socials que gaudeixin d’un punt de trobada a on compartir coneixement i experiència, etc... Es tracta doncs més d’una administració imbricada en la societat, d’una administració en xarxa focalitzada en temes concrets que opta per la col•laboració i el consens amb els interessats més que pel dirigisme. Una administració més apropiada a aquest mon que Internet està aplanant. Tot això però, en els temes que corren, temps de presa, temps a on les hores sempre manquen i tothom té molts interessos, només es possible a partir de la construcció d’entorns col•laboratius virtuals. Internet com veiem, serveix per més coses que per baixar pel•lícules i disposar d’una infrastructura adient, també ens pot permetre aprofundir més en la democràcia, una democràcia del segle XXI que com no podia ser d’altre manera, tindrà molt de virtual.