Internet : navegar, buscar … subscriure’s

A mida que el volum de continguts ha anat creixent, els internautes han passat de navegar a buscar, ara les subscripcions (RSS ) ens permeten que qualsevol dispositiu – no solament PCs – rebi música, fotos, programes de tv o vídeos. És el nou Internet. Des de l’aparició d’Internet, l’hem associat amb el concepte de navegació. Imaginàvem l’internauta passant d’una web a una altra i d’una plana a una altra a través dels seus enllaços. Aquesta metàfora va donar lloc als grans portals, on s’intentava que els internautes trobessin tot el que els pogués interessar. Havíem traspassat la idea de les grans superfícies al mon virtual. Aquest traspàs va triomfar però, d’una manera relativa si bé és cert que les barreres que existeixen en el món real – el cost de desplaçar-se d’una botiga a una altra – no existeixen en el mon d’Internet, on tot està a un clic de distància. La promesa d’”atrapar” molts usuaris dins dels portals, en un model de grans superfícies virtuals, va atreure molt capital i va permetre’n el desenvolupament. Mentrestant però, s’estaven gestant-se enginys que acabarien malversant aquests esforços: els buscadors. Primer Yahoo i ara Google han canviat la nostra manera de relacionar-nos a la xarxa. No són l’únic factor, també hi ha la maduresa del públic que ja no busca cada dia, sinó que té un conjunt de webs preferides i ja sap on i com resoldre les seves necessitats de forma més precisa. El resultat final és que naveguem poc. En qualsevol web gran la major part del tràfic ve dels buscadors, de les transaccions habituals (com ara consultar el saldo d’un compte, buscar un carrer en un mapa, o saber quina pel•lícula fan i a on) o com a molt de les consultes a noticies que apareixen en planes destacades. Però navegar, navegar, es navega poc. Malgrat això, la major part de webs segueixen estant dissenyades per navegar i molt poc pensades pel que realment fem: buscar. Aquest fenomen ha produït que l’empresa Google hagi passat d’estar en el dormitori de la residència de dos estudiants de doctorat de la universitat d’Stanford a competir cara a cara amb Microsoft, sense ben bé no invertir ni un euro en publicitat. Això ha estat encara més accentuat en països com el nostre, on Google s’ha consolidat com el primer buscador, sense inversió ni en publicitat ni en promoció ni en relacions públiques. Avui dia, a més, està prenent cada cop més força una altra manera d’apropar-se a Internet: la subscripció a continguts. Més enllà de les tradicionals newsletters i/o butlletins, l’RSS (real simple syndication) és un mecanisme que ens permet subscriure’ns a continguts sense haver d’anar continuament a la web que els publica. Els continguts simplement apareixen als nostres lectors d’RSS a mida que estan disponibles. L’any 1999 va aparèixer el que seria l’antecessor de l’RSS al portal “My Netscape”. No va ser fins al 2002 amb l’aparició de RSS 2.0 que aquest mecanisme es va generalitzar d’una manera àmplia. Durant aquests anys RSS, ha estat un protocol usat bàsicament en la sindicació de notícies i en la comunitat de bloggers (diaris personals o col•lectius en línia). A finals del 2003 va aparèixer el podcasting. Es tracta d’enviar un “feed” RSS que enlloc de contenir noticies, té fitxers d’audio i està pensat per carregar-se automàticament a un iPod (els mp3 d’Apple). El fenomen podcasting s’ha beneficiat enormement del creixement en vendes dels iPods, de la popularitat dels blogs i de fenòmens mediàtics com les eleccions nord-americanes del 2004 on es va utilitzar profusament per difondre opinions per part de tot tipus de grups. Només per fer-nos una idea del creixement del fenomen, una cerca a Google de “podcast” retorna avui dia 7.360.000 entrades, només 2 anys després del seu naixement i altre cop sense cap mena de publicitat o empresa promovent-lo. El podcasting s’ha fet servir majoritàriament com un mètode de distribució alternativa i asíncrona de la programació d’emisores de radio. També l’utilitzen els bloggers (persones amb un diari – blog – a Internet) i s’ha fet servir per usos tan diversos com visites guiades a museus, difussió de grups religiosos o amb aplicacions educatives. Malgrat tot, l’extensió de l’RSS ha estat un procés que si bé ha penetrat de manera contundent en els sectors més innovadors de la xarxa, s’ha mantingut allunyada del públic majoritari, especialment en els països europeus. Aquí a casa nostra, per exemple, l’han aplicat alguns diaris electrònics com Vilaweb i algunes webs institucionals com el portal de la Generalitat gencat.net. En aquestes dues darreres setmanes de juny s’han produït anuncis que poden canviar aquest panorama d’una manera més radical. En primer lloc Apple ha tret una versió de iTunes (el seu programa/tenda de música online) que dona suport explicit als podcasts, en fa suggerències i permet trobar-los i subscriure’s d’una manera àgil. Apple també ha anunciat iPods amb suport per podcast. La segona notícia ve de Microsoft, fins ara totalment allunyada d’aquest tema, i és força contundent. La companyia de Bill Gates ha creat unes extensions al RSS i les ha distribuït en un format de llicència open source. Bàsicament aquestes extensions tenen dos objectius, el primer és obrir la possibilitat d’enviar noticies que tinguin llistes ordenades (encara que sembli mentida, fins ara no es podien enviar “los 40 principales” per RSS i garantir que es veurien un darrera l’altre). El segon i més important és que no només noticies, fotos o fitxers d’àudio (podcast) podran ser enviats, sinó que això és aplicable a qualsevol tipus de fitxer. Si es poden enviar arxius de vídeo, seria possible subscriure’s a sèries de televisió i no estar pendent de quan s’emeten. També podríem rebre cançons (si estem subscrits a un determinat autor) i lliurar-nos del format CD. Són algunes de les possibilitats que s’obren de sobte. Tampoc necessàriament caldria que fos l’ordinador qui rebés les series de tv o la música, el nostre reproductor mp3 i el nostre equip de video ho podrien fer. El tercer anunci ens ve de la ma de Google, que sigui dit de passada ha fet molts anuncis aquest mes, però el que és més rellevant pel tema que ens ocupa és la creació de l’empresa “Google Payment Corp.” a California a principis d’any. A ningú se li escapa que, en aquest univers que estem descrivint, al menys una part dels continguts no seran gratuïts i alguns requeriran un sistema de micro-pagaments lliure o reduït en relació a les costosísimes comissions que VISA i altres apliquen a les transaccions . Tot i això, si no tenim prou ample de banda no hi haurà manera d’entrar de ple en aquesta nova Internet. En relació a aquest tema, un altre anunci és el projecte de la Generalitat de Catalunya i Localret amb la col•laboració de l’i2Cat i un pressupost de 488M€ per dotar al país d’una infrastructura de fibra òptica de darrera generació. Internet està canviat, i tot i que la distància que ens separa d’altres països és molt gran, sembla possible que aquesta vegada, al menys, siguem capaços d’escurçarla.